Desafiament RodiBook by Museu Moto: repte superat!!

Aquest any, des del Museu Moto, vam decidir participar a RodiBook amb tres motocicletes Bultaco: una Metralla MK2 250cc de 1967, una Metralla GTS 250cc de 1979 i una Saturno 200cc de 1965. Ens va semblar una idea original i un bon homenatge per a commemorar el 60è aniversari de la creació de la mítica marca del dit rampant.

Aquesta és la crònica de Pau Soler, un dels pilots que va superar el repte de completar els 600km de recorregut als comandaments de la Metralla MK2:

La veritat és que encara em feia mal el cul de l'edició 2017 i no tenia pensat participar aquest any, encara que l'esdeveniment és la bomba i súper ben organitzat, em volia "saltar" aquesta edició, doncs em casava la setmana següent i ja tenia l'excusa perfecta perquè els meus amics no em diguessin que era un "rajat". Això era la teoria, però de seguida vaig començar a buscar una motivació per anar-hi ...

Res encaixava fins que, de sobte, vaig recordar que bé ho havia passat aquest estiu en un parell de sortides amb motos clàssiques que vam fer des del Museu de la Moto, fins i tot al Rallye dels Museus, sota una pluja incessant i molt fred, puc dir que m' ho vaig passar en gran.

Ja estava, aniria al RodiBook amb la Metralla MK2 del Museu amb la qual havia sortit en les últimes ocasions (i amb la qual ja m'havia acostumat a canviar amb el vaig piular dret). Aviat va haver-hi qui es va afegir a aquesta bogeria, David, el mecànic del Museu i Josep que treballa en baSSella experiences, integrarien el trio de Bultacos amb les quals intentaríem cobrir els més de 600 Kms de ruta.

En arribar a Viella, vam ser objectiu de moltes fotos i mirades, algunes desconfiades (on van aquests), algunes acompanyades d'un somriure o d'un comentari de record d'aquestes màquines que havien tingut ells mateixos o els seus pares fa més de 40 anys... Veuríem l'endemà com es comportarien aquestes joies...

A les 5.30 del matí, sona el despertador i recordo que em queden mes de 12 hores de moto per davant, però no sento mandra, al contrari, salto del llit, m'equipo de dalt a baix (no com el David que anava de manera casual) i correm cap a la sortida, se'ns permetia sortir els primers i volíem sortir a les 6 per intentar no arribar de nit (oblidàvem que no clareja fins a passades les 7, així és que ens mengem bastants Kms a les fosques, sort que portava un frontal bastant potent que uso per a les sortides nocturnes d' enduro o btt i que em va servir per poder il·luminar el road book i  la carretera més que la pobra bombeta de la MK2).

A l'alba, ja en ple Pirineu francès, el sol ens deia que ens acompanyaria la resta del dia (per sort) i el ritme va començar a pujar... ja llavors em vaig adonar que no érem tan maldestres a la carretera i que el nostre ritme era bastant bo, sobretot a les baixades on podíem seguir a les maxitrails sense molts problemes, a causa de la sinuositat de les carreteres franceses.

Havíem pactat que la nostra estratègia seria no parar, per res, excepte per repostar, ja que havíem de fer-ho cada 100 kms. Així que ens vam saltar l'esmorzar, les visites, les fotos i gairebé les parades per fer pis. Només vam parar als punts de trobada acordats amb la nostra súper assistència, a qui hem d'agrair la seva enorme labor, doncs Estanis i Pepe, es van fer gairebé els mateixos kms que nosaltres a la furgo i ens van cuidar de meravella (em va recordar els meus temps del enduro quan arribes al control horari amb ganes de menjar ametlles i comentar la jugada amb el teu equip).

A la pausa de migdia (on si vam parar a menjar paella), tot anava perfecte, no havíem tingut problemes i estàvem les 3 motos "ontime" per arribar de dia al final de la ruta de nou a Viella, però encara faltava més de la meitat de la ruta, eren només les 12 del migdia.

La segona part de la ruta es va complicar una miqueta més, sobretot a causa de la grava que hi havia a les  carreteres. Això va provocar algun que un altre esglai que va acabar amb petites caigudes del Josep (que en trencar un estrep va haver d'abandonar) i meva, que per sort va ser sense conseqüències i vaig poder seguir fins al final.

Després de més de 14 hores, vam arribar a Viella, no vam haver d'estrènyer ni un sol cargol de les Bultaco, cosa principal de l' èxit de la jornada, a part de la satisfacció d'haver-ho aconseguit i, perquè no confessar-ho, la satisfacció d'haver avançat a més d'un participant a les baixades dels ports de muntanya.

Repetirem??